Crònica II

Dissabte 09/05/09
05:30h Sona la sirena, tots drets i cap al bar del ferri a menjar una pasta de fa tres dies i un “ cafè amb llet”. Pels altaveus ens diuen que baixem a treure els cotxes que ja som a Melilla. Les escales estan obturades de gent i a més quan arriben a baix, si no és la mateixa porta per on van sortir, tornen a pujar!!!!! Total que quan aconseguim arribar al cotxe ja fa estona que la gent està esperant que el traguéssim.

La frontera. Crec que se li ha de dedicar un capítol a part, però faré el que podré.

Sortim del país i entrem en el món de la confusió. Sembla que estiguem en la post guerra, tots son cues, gent per tot arreu .... Aparquem els cotxes on ens senyalen els guàrdies i esperem les indicacions d’en Ramsés, que està negociant els trapixeos.
Al cap d’una estona ens ve un moro que ens diu que anem a una cua que en Ramos ens està esperant. Resulta que aquí també fan controls per la Grip nova, però res a veure amb els controls que ens esperem.
Després de colar-nos, aconseguim arribar davant de... li direm: metge marroquí, que ens ha de prendre la temperatura. DIOS!!! Perdó ALA!!!!!!! L’estri per prendre la temperatura s’ha de posar a l’orella, però és el mateix per a tothom!!!!!!!! Però això si, tenen la precaució de netejar-lo cada vegada amb El cotó fluix. És el meu torn, miro el cotó fluix, em poso blanca, cara de pocs amics.... el metge marroquí decideix llençar el cotó fluix i agafar-ne un de nou per netejar el termòmetre abans de posar-me’l.

Després d’aquesta experiència, que ja penses que tot ha passat, en Ramos ens crida i ens fa posar en una altra cua pq ens posin un segell al passaport. Això és campi qui pugui. És impossible guardar un ordre, la gent empeny, crida, es cola, el funcionari de torn marxa, et quedes a 2 velas .... però aconseguim el Segell.

Arribem als cotxes, apareixen els dos pinxos contractats per agilitzar la burocràcia amb uns papers de color verd. En Ramos els omple amb les matrícules de les motos, núm. de passaport del propietari ....i els torna als pinxos amb els nostres passaports pq vagi a veure a un Amigo pq ens hi posi un altre segell. Però resulta que a l’Amigo no li agrada la cal·ligrafia del Ramos i la cosa es complica i en Ramos i a d’anar personalment un parell de vegades.

Finalment passem la frontera i ens dirigim a Missour, però suposo que en Ramsés vol recuperar el temps perdut a la duana i aixafa l’accelerador fins baix. No hagués cregut mai que es podia anar a aquestes velocitats amb un 4x4 + remolc i suspensions tobíiiiissimes. Des del meu seient ( que sols va collat amb dos cargols i no porta cinturó de seguretat, pa qué?!) veig la matrícula de la furgoneta amb tamany de lletra 72!!!! DIOS!!!!!!! Crec que ens van sobrar 2 cm. per no xocar. Però la culpa va ser dels guàrdies dels OO, que van parar el Ramsés pq li havien fet una foto amb el radar.

Vam passar tot el viatge intentant entendre la manera de conduir del Marroc (avança per on puguis quan puguis) i sobretot del Ramsés ( No indiquis mai el que faràs, i confon el de darrera sempre que puguis). Però després de donar-li moltes voltes vam arribar a la conclusió que lo millor era posar distància entre la furgoneta i el cotxe i agafar-se fort mentrestant resaves a Deu (sigui el que sigui).

Arribem una miqueta tard a Missour( però no gaire). Mentre en Ramos va a l’hotel a demanar que ens comencin a preparar el dinar, nosaltres anem baixant les motos i a vestint-nos. En JB ens ensenya l’últim model de samarreta+pantalons+botes endurero adquirit expressament per l'ocasió ( veure fotos del nen fent la comunió).jajaijaiajiaj!!!

Després de dinar, ( jo no gaire, encara anava amb el xip d’aquí) fem la foto de rigor i gassss. Bé, la veritat és que en Ramos ja feia 2 minuts que havia travessat la porta i jo encara estava pensant com m’ho havia de fer per posar primera sense recolzar-me en el peu dret. Finalment vaig decidit posar la primera amb la mà esquerra, però va ser una mala opció, pq vaig anar al terra. Però hem vaig aixecar ràpidament i metre en Parri i en Ricard em miraven perplexes vaig dir: tranquils, ha estat un lapsus. Poso primera Abans de seure a la moto, pujo i gaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaasssssssssssssss!!!.

Flipadíssims amb TOT, fem uns 280 km de pistes MEGA ràpides i amb molta pols, però en Ramsés no ens deixa parar ni a pixar. Crec que des que vaig aconseguir posar primera fins que vam parar, no vaig deixar anar el gas( canell a 90º = a tope!!!). La veritat és que vam parar en mig d’una carretera pq algú es va quedar sense gasolina, ah!! Si!!! era en JB!!!! Aquí es va començar a entreveure que la Honda engoleix una burrada de gasolina!!!!
En Ramos fa una mirada, veu una Haima, va cap allí, negocia, torna i diu: que alguien se suba al chico ése que os llevará donde tiene la gasolina. Així que en Rey puja en Mohamet i cap a buscar gasolina amb en Jordi. 30 minuts després apareixen a la Haima, on nosaltres ja ens havíem pres un té i demanen una Coca-Cola (beguda oficial del país) m’entre expliquen que han anat fins un poble on tothom els preguntava coses i on han acabat donant totes les barretes energètiques que duien a sobre.
En Ramos curiosament, creu que anem bé de ritme i per tant els últims km. en contes de fer-los per carretera creu que els podem fer per pista. Així que pugem a les motos i gaaaaaaaaaaaaaaaaaaassssssssssssssss.

Comencem amb un tros de carretera però de seguida agafem pista i una altra vegada gaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaassssssssssssssssssss fins que ens trobem la nostra primera “muntanya de sorra” que a més d’un li costa pujar i a mi ja ni us explico (encara penso amb el peu) però no podem deixar de fer els comentaris de: quina canya....la felicitat es veu reflectida en els rostres.
Tornem a les pistes ràpides, però tenen pedres fins a dir prou. A més a més les pedres estan clavades; penso que son com les dents, sols veus un trosset, la resta està sota la superfície i quan les toques et giren el manillar. Total que en 20 min de pedres i gas a fondo, el Parri acaba punxant la roda de darrera.

En Parri comença desmuntant la roda, treu els desmuntables, el compressor....20 minuts i ja tenim la roda posada, però ara a 1.5 de pressió. Amb aquestes, comença a fer-se fosc i en Ramos ens diu: vamos a llegar de noche. i lo millor de tot és que els passerells dels Jaumes estaven encantats amb l’idea de fer una nocturna!!!

És de nit, no veiem res i encara ens queden uns 30 km de pista amb pedres. Per anar més ràpid, ens posem de dos en dos per fer-nos llum i ens traiem les ulleres, el problema és que hi ha molta pols i uns mosquits enormes!!! ( n'enganxes un, i borni de per vida).
En Ramos fa estona que busca un camí però no el troba, al final opta per fer mitja volta i creuà a través, amb la qual cosa deixo d’anar al seu costat i m’enganxo a la seva roda. DIOS!!!!!!! Quin perill!!! De cop i volta entrem en una zona de sorra, que si ja costa conduir-hi de dia, no et dic res de nit i intentant seguir un paio que va a través i sense encantar-se!!!! però lo millor va ser un tallat de metro que vam saltar tos com vam poder i sense encantar-nos que perdíem el guia.

Després d’uns 20 min a camp a través vam sortir a la carretera que ens portà a Erfoud. Al cap d’una estona de donar voltes pels carrerons perseguits per tota la canalla del poble ens vam aturar davant de la casa del xofer que havia baixat el 4x4 amb l’equipatge des de Missour. La veritat és que no teníem gaire clar que el cotxe + equipatge estigués allí pq quan vam marxar de Missour en Ramos va haver de deixar les claus del cotxe a la recepció de l’hotel pq no s’havia presentat el xofer i no tenia ni idea on parava.

Un cop avisat el xofer pq anés cap a l’hotel, vam anar a una gasolinera (com les d’aquí) a omplir els dipòsits. Mentres uns discutien el preu de la gasolina, un marrec intentava comprar-me per 200 camells; es veu que les pèl-roges van buscades.

Finalment arribàvem a l’hotel a les 22:00h (hora local) on ja teníem el sopar a taula. 1h més tard tothom dormia plàcidament; perdó en Jimmy tenia un petit inconvenient amb els roncs del Parrita i em sembla que no va anar ben bé així.